Et donem la benvinguda a Community Corner, una sèrie d’articles en els que destaquem la feina, les passions i l’impacte dels nostres equips de comunitat arreu del món.
Izzy Jaques es va criar a una zona residencial de Boston, en un barri predominantment blanc en el que ella i la seva família eren els únics afroamericans. A més a més, també era la única persona de raça negra a l’escola de primària. Jacques recorda que uns anys més tard, a la seva classe de pregrau de la Universitat de Bentley a Waltham (Massachusetts), només hi havia 54 nois negres i algunes noies negres més, d’un total de 4000 alumnes.
“No va ser una experiència negativa”, diu Jacques, que ara té 28 anys i és la directora del programa empresarial a WeWork 33 Arch St de Boston. “Tot i així, la meva experiència a la universitat em va servir per adonar-me que Boston encara tenia molta feina per fer en relació a la diversitat i la inclusió”.
Jacques sempre ha estat molt interessada en la diversitat i en la inclusió, i va decidir dedicar-s’hi professionalment. “Third Thursdays” va ser el primer pas: un esdeveniment mensual de WeWork que aplegava empresaris i influencers negres i llatins.
En aquests esdeveniments, les persones de raça negra de la comunitat troben suport tant empresarial com moral. “Rebem moltíssimes preguntes de l’audiència per als oradors”, diu. “S’estableix una ajuda mútua, en la que els experts de l’audiència també ajuden als oradors i els guien”. Una de les últimes oradores, Shannon Clarke, fundadora de Queen and Baby, va venir per compartir la seva experiència i aconsellar a l’hora de començar un negoci, i va acabar fent nous contactes, augmentant així l’abast de la seva marca. “Shannon també va rebre molts suggeriments de l’audiència sobre com portar la seva marca a un nivell superior”, diu Jacques.
Per la seva banda, Jacques diu que està molt contenta de veure que d’aquests esdeveniments en surten resultats reals, a part d’una gran connexió. “En altres empreses en les que he treballat, les meves idees no sempre eren ‘atractives'”, comenta. Segons ella, a WeWork pots “tenir la teva professió diària i deixar anar la teva passió”. I la seva és organitzar més esdeveniments inclusius dins la seva professió diària. “Hem vist organitzacions més diverses que ofereixen tallers i esdeveniments a la nostra localització, inclosos grups LGBTQIA, empreses liderades per dones, i l’Associació Nacional d’Enginyers Negres, per anomenar-ne algunes”.
Jacques està orgullosa de poder aprofitar les seves experiències passades per ajudar a impulsar la gent de raça negra de Boston. “M’encanta pensar que WeWork i jo podem tenir alguna cosa a veure amb que la ciutat evolucioni”.
Hem parlat amb Jacques sobre com va arribar a WeWork, per què mai ha abandonat la seva ciutat natal, i qui són les persones a qui més admira.
Convidat idoni per a un sopar o una festa: a Jacques li encantaria sopar amb Michelle Obama, de qui diu que és “intel·ligent, elegant i inspiradora”. “És una persona molt conscient d’on ve, de quins són els seus orígens i de com li ha costat arribar fins on és ara, i sempre ha destacat quin impacte ha tingut tot això en ella mateixa”, diu Jacques. “A més, Michelle té un estil impecable, i m’agradaria que em donés alguns consells”.
Lloc preferit del món: els molls del passeig marítim de Boston. “És un lloc ple de pau”, destaca. “Hi vaig a seure i a pensar mentres observo l’aigua i els velers”. Jacques, que diu que està prou lluny per no sentir el soroll del trànsit, recomana anar-hi entre setmana per poder estar a soles.
Per què no ha marxat mai de Boston: “M’ha passat pel cap, però de moment aquí hi tinc un compromís molt clar”, diu Jacques. “Conec aquest lloc del dret i del revés, i crec que encara em queda feina per fer en els àmbits de la diversitat i de la inclusió abans d’avançar”.
Temps lliure: “M’agrada pujar una muntanya que tinc al costat de casa!” diu, i destaca que encara que hi hagi gent que no consideri que les Blue Hills siguin muntanyes, els ciutadans de Boston sí.
Com va acabar a WeWork: Jacques havia estat treballant a una altra empresa durant quatre anys quan van obrir un espai de WeWork al seu edifici. “Estava pujant cap al meu despatx i les portes de l’ascensor es van obrir al pis de WeWork”, explica. “A tot arreu on mirava veia gent molt contenta, cambrers, música… tothom somreia!” Quan l’ascensor va arribar al seu pis i es van obrir les portes, va mirar al seu voltant i només hi va veure els tediosos cubicles. “Vaig dir a tots els meus companys que quan pugessin a l’ascensor apretessin el número 6, que havien de veure el mateix que jo”, diu. “Un any després, ja estava treballant a WeWork”.